El feliç torracollons surt de casa cofoi

El feliç torracollons es lleva content, obre totes les finestres del pis i, com cada dissabte a les 8:00 del matí, fa un forat a la paret amb el trepant per penjar un quadre. Demà el taparà amb massilla perquè, de fet, no és que sigui un gran amant de l’art. Ho fa només per molestar als veïns. És una autèntic torracollons. 

El feliç torracollons surt de casa cofoi. Al portal, toca tots els intèrfons de l’edifici i etziba un desagradable “que us bombin!” amb un somriure d’orella a orella. Quan veu arribar la veïna del 3r carregada amb el carro de comprar en una mà i una nena penjada de l’altre, espera a tancar la porta just quan ella anava a entrar, guinyant-li un ull i deixant-li anar un “Ai, que volies entrar?”.  

El feliç torracollons camina pel carrer alegre, pel costat esquerre comptant amb quants vianants ensopega: “Mira per on vas, Inútil! Per la dreta gilipolles!” Quan més l’insulten més feliç es posa, el feliç torracollons. Una de les seves activitats preferides és avisar a un guàrdia i acusar algú falsament de que està robant a les senyores al parc. “Aquell, aquell d’allà! L’he vist ficant-li la mà a la bossa, pobre senyora!”. Amb veu preocupada i amb una emoció que desborda talent teatral. (Sempre li ha agradat molt actuar, però només com a hobby.) El feliç torracollons s’amaga darrere d’una farola i observa l’espectacle somrient. Se li escapa un sospir de plaer.  

Al feliç torracollons li agrada que li demanin l’hora. Segons el dia, contesta que és una hora abans, una hora després o, simplement, mira el rellotge una bona estona i quan la persona comença a exasperar diu: vaja, no porto rellotge! Es diverteix veient les cares desencaixades de la gent. Quin gaudi! 

El feliç torracollons agafa l’autobús sovint, és el seu mitjà de transport preferit. Mentre espera a la parada treu el feix de claus i les fa dringar amunt i avall sense parar per trencar el silenci. El soroll metàl·lic, després de 5 minuts, es fa insuportable. El feliç torracollons percep la irritació del personal i acompanya el dringueig amb una cantarella repetitiva i uns copets a la cuixa amb la mà seguint la tonada. Quan arriba l’autobús es posa el primer de la fila bloquejant el pas dels qui volen pujar i atabala al conductor amb una bateria de preguntes absolutament intranscendents i incomprensibles: Ha vist alguna vegada un colom morir entre els seus braços? Si l’univers fos de color rosa, viuríem dins d’un núvol de sucre? Li han dit mai que s’assembla a la cosina germana de la filla de la meva concunyada divorciada del meu tiet que va morir l’any passat? Entre les mirades d’odi de la gent i del conductor algú crida: puja o no? El feliç torracollons amb un mig somriure pillastre diu: prefereixo anar caminant. Davant seu es tanquen les portes i, a través dels vidres amb l’autobús en marxa, veu com els viatjants vocalitzen paraulotes inaudibles que, a ell en el seu cap, li sonen com a poemes d’amor. Ell els saluda bonament amb el dit del mig de la mà. Educació no li falta.  

El feliç torracollons torna cap a casa exhaust, però encara té un sospir per perseguir uns coloms que surten volant esperitats cap a un grup de joves que prenen uns vins en una terrassa. Un d’ells cau al terra de l’ensurt. El feliç torracollons s’eixuga les llàgrimes que li llisquen per les galtes. L’atac de riure ha estat descomunal.  

Al final de la jornada i ben entrada la nit, el feliç torracollons, encén el televisor a tot volum i es fica dins del llit. Es posa uns taps a les orelles, tanca els ulls i mentre espera que li arribi el son, pensa a quanta gent haurà fet emprenyar aquell dia. Això el fa feliç. Demà s’hi esforçarà més si es pot. S’adorm ben relaxat.