Soc el nacho sense formatge que queda al plat. Quan repartien el formatge vaig quedar enterrat sota els meus companys i ara, simplement, soc un triangle de blat sense gràcia. No és una cosa que m’acomplexi, vull dir, soc totalment conscient que no soc res espectacular pel que la gent estaria disposada a matar, com un nugget, un tros de pizza o l’última oliva en un pica-pica.
El que em preocupa de veritat és no morir a la boca d’un ésser humà com han fet els meus companys. El més probable és que acabi al contenidor amb les peles de plàtan i les espines de peix contemplant l’eternitat mentre em converteixo en una massa tova i deformada incapaç de complir el seu propòsit: ser menjada.
Bé, potser sí que m’acomplexa una mica ser un nacho sense formatge. No és culpa meva que els meus companys hagin quedat engalanats i jo no. No va ser decisió pròpia presentar-me a la taula despullat. Les patates artesanas van sempre despullades… Per què elles són recompensades i a mi se’m castiga? És perquè soc un nacho, oi? No som suficients sols? Sempre hem d’anar a acompanyats d’alguna cosa?
No és enveja, ho prometo, és simplement que em molesta la injustícia i la hipocresia: Demanes nachos amb formatge. Els nachos són tan importants com el formatge. El problema real és que quan la gent demana nachos amb formatge, el que realment vol és formatge i qualsevol cosa per agafar-lo que no els faci quedar com uns troglodites. Si poguessin posar-se el formatge a la mà i menjar-se’l ho farien, però qui netejaria després el vòmit provocat per tal repugnància? Els nachos som necessaris i ens mereixem ser respectats.
Potser no sé gaire de la vida perquè només ha passat una hora i mitja des que he sortit de la bossa, però tinc clar el meu objectiu i per molt que em costi, és el meu somni i lluitaré. Passo d’acabar en un contenidor fosc amb la resta de menjar que ningú ha volgut. Soc un nacho i em mereixo respecte. No soc la part no comestible d’un aliment, soc la decisió deliberada d’un ésser humà a no menjar-me perquè no és capaç d’entendre que si demanes nachos amb formatge, potser te’n toca algun sense formatge. Creixeu una mica. Soc un nacho i em mereixo respecte independentment de la quantitat de formatge que tingui per sobre. No et moriràs per menjar un nacho sol.
No vull morir de vell plantejant-me que vaig fer malament entre basura, vull morir quan i com toca: en un restaurant menjat per una boca humana plena de dents, saliva i llengua. Almenys, mentre el cambrer no em retiri de la taula, em queda esperança.
— Com ho tenim? Puc retirar el plat?
Pobre de tu. Encara no m’han menjat.
— Sí.
Merda.
— Bueno, espera que em menjo aquest que ha quedat. Sabria greu deixar-lo.
Per fi, el meu somni. Veig la seva mà greixosa i brillant venint, els botifarrons que té per dits m’agafen i acompanyen una de les meves arestes per la superfície blanca i llisa del plat buscant trossos de formatge que hagin quedat desperdigats. Em fa alçar al vol directe a la seva gloriosa boca plena de dents, llengua i saliva. Em deixa reposant sobre la seva llengua i fa la primera queixalada. Em trenca un vèrtex. Estic preparat per morir.
Eh! Què passa? La boca ha parat en sec. No hi entra ni hi surt aire. Això és un despropòsit. No és com havia d’anar. Em mereixo el meu final feliç. Em mereixo morir aquí i ara. Sembla que s’ofega. Els trossos de mi que s’ha empassat li impedeixen respirar. M’escup al terra i de la inèrcia cau rodó a la taula.
Sembla que ni respecte, ni propòsit, ni glòria. Toca compartir contenidor amb la resta de restes. Se m’emporten amb el recollidor del meravellós menjador. L’epitafi de l’humà el diu un tècnic d’emergències sanitàries:
— Una altra persona que mor per menjar-se un nacho sense la lubricació necessària que aporta el formatge.
El meu un cambrer:
— Doncs si l’arriba a deixar al plat, me’l menjo jo. Tinc una gana…
