L’altre dia vaig anar a fer una cervesa amb un. Li vaig dir: “crec que no soc un hater”. I ell em va respondre: “jo crec que tampoc”. Què collons és aquesta resposta? Què m’està volent dir amb això? De què va? En principi només se m’acuden dues opcions:
La primera és que, davant de la meva afirmació, aprofités per fer una ràpida introspecció de la seva persona, analitzar la manera com reacciona davant la informació i arribar a la vaga conclusió: ell creu que ell tampoc és un hater. Però no estàvem parlant d’ell, parlàvem de mi. Hater, no ho sé. Maleducat, sense dubte. Anem per ordre, no? Primer la meva afirmació, després la teva… Un mínim de diàleg. Després es queixa que està sol i no lliga amb ningú. No m’estranya, si no sap ni parlar. A mi se m’acosta aquest paio amb la seva cara de llobarro dient “ji cric qui timpic, ji cric qui timpic” i surto corrent. Jo soc una persona que no calla el que pensa i ell ja sap el que opino. En més d’una ocasió li he dit que em fot fàstic. Però amb educació, eh. Ja que em traieu el tema, us diré quin és el problema principal d’avui dia: l’educació. A les escoles ja no s’ensenya com abans: sumar, restar, llegir i escriure. Ara inflen el cap als alumnes. Desinformació. Tot va per projectes: “Aquest trimestre farem el projecte del color blau. “Guiu, quant és un blau més un blau? Ona, antònim de blau? Arlet, dibuixa el color blau”. Però què és aquesta merda? Els campaments d’estiu de l’esplai Les Granotetes? Després surten al món laboral i, com que no hi és la seva mestra amb mig cap rapat i que fa olor a porro santo per ajudar-los a trobar-se el cul i no caure a terra quan s’asseuen a la cadira, es foten una hòstia que ni te l’explico. Ja podem anar estalviant, perquè aquests dropos són els que ens han de pagar la jubilació. Senyores i senyors, amb tots vostès una meravella de la involució: estem tornant al eslabón perdido.
La segona opció és encara pitjor. El món està ple de persones que diuen “jo crec que tampoc” quan el que realment volen dir és “jo tampoc ho crec”. I això ja sí que em posa una mica dels nervis. En aquest cas ell m’estaria dient: “jo tampoc crec que siguis un hater”. O sigui, que no només es passa la gramàtica pel folre dels collons, si no que a més ho fa no per aportar a la conversa. Quina ràbia, no? No podia respondre amb un simple “sí”? Amb un “ajá” sense ni obrir els llavis? No podia assentir i punt? Els antics romans no tenien una paraula per dir “sí” i “no” i ara estan tots morts. Del que ningú parla és del temps que perdem per culpa de la gent que no sap expressar les seves idees clarament. Que no saben aportar de manera concisa i parlen i parlen i parlen sense parar fent servir paraules buides i innecessàries que no fan falta. I em sembla una falta de respecte no tenir en compte el temps del receptor. Segur que coneixeu algú que envia àudios de WhatsApp eterns amb cap contingut en concret. Jo tinc coses a fer, saps? No em dona la vida per escoltar les teves merdes. Si és important, escriu, hòstia. Ara he de parar el meu món per escoltar la teva merda d’anècdota. I a mi què m’expliques, si t’han fet fora de la feina o no. Dedica’t a enviar currículums i no a plorar pels racons. De totes maneres, tot té sentit. Com que està a l’atur té temps de divagar i omplir els espais entre frases amb un “aaa” per mantenir el torn de paraula. Que estàs parlant tu sol, imbècil! Que no et puc interrompre! Tant de bo pogués aparèixer darrere teu mentre graves l’àudio, agafar-te el mòbil, i fotre’l a la bassa.
En fi. Just abans que li respongués va passar un nano amb bicicleta a tot drap i el primer que em va sortir de dins va ser: “tant de bo se la foti, a veure si apren alguna cosa”. “Potser aquest comentari sí que és una mica hater”, em vaig dir a continuació.
