3 minuts i 5 segons:
M’he despertat fa tres minuts d’un somni profund. Feia dues hores i sis minuts que dormia. De la pel·lícula només he vist una escena on dos amants es deien adeu. Ja està, no passava res més. Dues persones es feien un petó, la noia marxava per un camí, l’home cridava “Goodbye, Amanda” i “Bring back flowers and some pencils”, i prou. Un pla seqüència de vuit o deu minuts. Jo no l’he entès, i m’he adormit. I ara fa tres minuts que estic dempeus aplaudint la pel·lícula.
4 minuts i 44 segons:
Ningú ha parat de picar de mans, encara. Si sabés que la pel·lícula és bona, aplaudiria amb ganes. Però i si és dolenta? Suposo que no rebria tants elogis… però potser a mi no m’agrada. Ha fet que m’adormís, de fet. Tan espectacular no era. No ho sé. Potser no hauria d’haver-me menjat el menú sencer abans de venir a l’estrena. Definitivament, un plat de risotto, un estofat de vedella i un cheesecake no és el millor acompanyant de la “millor pel·lícula de Yousef Ginaldi fins la data”, com ha dit el Manu fa una estona.
6 minuts i 32 segons:
Fa uns segons, he decidit parar d’aplaudir, però una dona de la fila del darrere ha cridat “EH! QUE NO T’HA AGRADAT?”. He seguit picant de mans. No vull discutir.
9 minuts i 21 segons:
El director porta dret des que hem començat a aplaudir. S’ha girat cap al públic. Mira a la dreta. Mira a l’esquerra. Aixeca les mans i les ajunta. Fa veure que diu “Thank you” amb els llavis. Després es gira cap a la seva dona, li xiuxiueja alguna cosa i torna a repetir. Ja ho ha fet més de vint vegades. Jo me n’aniria a casa. Ell sap que la pel·lícula no és tan bona.
14 minuts i 5 segons:
No puc més. Vull cremar el cinema, el Yousef i tots els crítics que demà publicaran un article dient que és una pel·lícula plaent i introspectiva. I contemplativa. Em fan mal les mans. Em sortirà llaga, i demà he de pintar el pis.
23 minuts i 46 segons:
Fa cinc minuts que ploro. És un problema perquè no em puc eixugar les llàgrimes. Ho he intentat amb la màniga de la camisa, però m’he descol·locat les ulleres sense voler. Total, que ara no hi veig massa bé. He provat de moure-les ajupint-me, enganxant la cara a la butaca del davant, però me les he clavat i m’he fet mal. La senyora que tinc al costat m’ha vist plorar, ha somrigut i m’ha dit “és que és espectacular, quina obra mestra, oi?”, i s’ha posat a plorar ella també. No li he dit res.
24 minuts i 38 segons:
Ara està plorant tota la meva fila i mitja de la de darrere.
29 minuts i 6 segons:
Fa uns minuts, els aplaudiments s’han anat apagant i he pogut descansar els palmells. M’he emocionat i he dit “cap a casa!”, picant una vegada de mans, com volent dir “va, que tinc pressa, moveu-vos”, però la gent ho ha interpretat com si jo volgués dir “eh, hem d’aplaudir més”. Tota la sala ha decidit seguir picant de mans, aquesta vegada amb més intensitat que abans, acompanyat de crits de “bravo” i “visca”.
46 minuts i 52 segons:
He hagut d’anar al lavabo. Pensava que era una excusa perfecta per marxar, però m’he trobat una cua molt llarga d’homes esperant. Semblava que tots estiguessin atents a què ningú fugís del cinema. Tots aplaudien mentre eren a la cua i només paraven per baixar-se la bragueta i pujar-la després d’acabar. He tingut problemes per fer pipí: tinc la bufeta tímida, i més amb dotze homes fent una ovació darrere meu. No entenia la intensitat dels clams, però després he vist que tenia a Yousef Ginaldi a l’urinari del costat. Ell no picava de mans, però havia de somriure tota l’estona. L’he felicitat directament i m’ha dit “gràcies, gràcies”. Crec que a ell també li costa pixar acompanyat perquè hem estat sis minuts i mig mirant la paret, intentant-nos concentrar. De camí al meu seient, un senyor m’ha dit que tinc molta sort d’haver compartit un moment tan íntim amb el director. Després ha somrigut i ha dit “la deu tenir molt gran, oi?”. He preferit no contestar.
12 hores, 2 minuts i 34 segons:
Ajuda.
