Elige tu aventura

N’he fet 31. Els 31 sobren, com totes les generacions d’Operación Triunfo entre la Chenoa i l’Aitana. Els 31 són una cosa que es queda a mig camí. Els 30, en canvi, fan il·lusió. A mi me’n van fer. Em sentia la Carrie Bradshaw de Sexo en Nueva York. Als 30 vaig instal·lar-me amb dues amigues, que estem a la mateixa sintonia. Important, això de la sintonia perquè a partir dels 30 hi ha dos tipus d’amiga. Amigues tipus 1 (genèriques i estàndards): A l’ESO, eren estudiants exemplars i a la Universitat van conèixer un noi fantàstic quan els va caure el portàtil (la versió moderna i caríssima de caure la carpeta). Per inèrcia, arriba l’avorriment, vull dir el casament, la hipoteca i l’embaràs. Amigues tipus 2 (perdudes i/o borratxes) amigues que a l’ESO feien campana per fumar porros i a la Universitat feia campana per anar a follar amb un tio que, segurament, avui és gym-bro. Hi ha coses que ens haurien d’explicar a l’ESO. Arribem poc preparats als 30. Haurien d’incloure assignatures com Educació per la vida adulta, Matemàtiques aplicades a sous precaris, Coneixement del Medi i l’Ansietat; i la més important, Geografia del clítoris.

Tinc la sensació que la vida, a partir dels 31, és com la pel·lícula El Efecto Mariposa: el meu present actual, és culpa d’aquell porro que em vaig fumar a l’ESO, en lloc d’estar llegint Tirant lo Blanc. Cada dia em llevo en una espècie de plató de televisió, on la presentadora em dona un sobre que hi posa: Elige tu aventura. I en funció del dia, la aventura pot ser: Atac d’ansietat sense motiu a les 12 del migdia. Insomni. Un dòmino de preguntes existencials: Per què em vaig follar un gym-bro a la Universitat? La resta de persones tampoc saben com es plega el llençol de sota o soc jo? Descongelo un tall de salmó i menjo salmó o em deixo fluir? Otra aventura a elegir és un brot d’acne adolescent. Descobrir que no soc la protagonista de Sexo en Nueva York, sinó Belén de Aquí no hay quien viva. Més preguntes existencials: Tinc gana o estic avorrida? Em sento sola o estic avorrida? Vull anar a la festa d’aquesta nit o tinc peix descongelant-se? 

No obstant, la pitjor aventura a elegir són les regles infernals. La regla s’ha apoderat de mi; té vida pròpia. Ja no dic: «M’ha vingut la regla» és ella que diu: «M’ha vingut la humanitat». No tinc menstruacions, sinó monstruacions. Això em fa pensar que les amigues tipus 1 (genèriques i estàndards), s’embarassen per evitar la regla. Algunes han parit tantes vegades que tenen el cony com la porta infantil de l’Imaginarium. Elles van de què han sentit el rellotge biològic, que se’ls ha despertat l’instint maternal. No és instint maternal, cari; és instint de supervivència. Tot i així, començo a valorar això de tenir un break de la regla i embarassar-me. He fet 31 anys. He madurat. Podria cuidar un bebè perfectament, tinc un compromís bestial amb un tros de peix descongelant-se. Merci,