A l’atenció del departament de recepció d’originals de l’editorial:
El meu nom és Adolf Hitler. Ja sé que deuen anar enfeinats (especialment en aquests temps de crisi, la gent després d’una guerra mundial no té gaire diners per comprar llibres), però m’agradaria fer-los arribar aquest original escrit per mi i que du com a títol “Mein katz” [1]. Darrerament he passat molt temps en solitud (no cal entrar en detalls sobre on, ni a quina presó) i m’he adonat de l’enorme companyia que poder fer aquestes adorables criatures. (Heu vist mai com es barallen amb una bossa de paper quan volen sortir-hi? O quan no saben baixar de dalt d’una nevera? Són moníssims.) És per això que espero que aquest petit cant a la vida en forma de llibre sigui del seu interès i, si no, cap problema. Ja se sap que avui en dia tothom escriu i hi ha més llibres que lectors, oi? Hehehe.
Rebeu una cordial salutació,
Adolf.
Benvolgut Adolf,
En primer lloc li demano disculpes pel retard en contestar. Com bé sap, anem de bòlid abans de la Fira de Frankfurt i se’ns acumulen els manuscrits sobre la taula. No podem arribar a tot, hehe.
Tot i això, ens hem llegit el llibre i ens ha agradat molt. Enhorabona! Ara bé, a la nostra editorial li costa publicar llibres de gats perquè ara la gent està més pendent de menjar-se’ls (els gats, no els llibres, que també). Però si s’avingués a fer-ne alguns canvis, podríem estudiar-ne la publicació. El realisme social ens agrada molt i, a més, està molt de moda. Potser podria incloure-hi alguna mena de queixa o de denúncia social o fins i tot convertir-lo en un manual per educar correctament els gats. Potser fins i tot una crítica als gossos? Estem segurs que això tindria una gran acollida entre el públic. La gent necessita un conflicte (tot i que coincideixo amb vostè en que els gats són moníssims).
Esperant a seva resposta, rebi una cordial salutació.
Johannes Graff, editor.
Assumpte: Mein Katz V2
Benvolgut senyor Graff,
Ha de saber que no em considero un d’aquells artistes individualistes que viuen en una torre d’ivori, sinó un partidari del treball en equip i de respectar sempre l’opinió de la majoria. Així que encantat! D’entrada, no veia massa clara la idea d’un manual de conducta, ja que soc partidari de la llibertat dels gats i de tots els éssers vius en general, però vostès són els que més en saben, d’això. Oi que no va a un sabater a dir-li com s’han de fer unes sabates?
Espero que li agradin els canvis, qualsevol altra suggeriment que sigui per millorar serà benvingut.
Adolf
Benvolgut Adolf,
Ja que ho diu i veient la seva bona disposició, m’agradaria suggerir-li (sisplau, prengui-s’ho com un suggeriment, no com una imposició, nosaltres només decidim si es publica el llibre o no, l’artista és vostè) algunes petites edicions.
Hem copsat d’un temps ençà un auge de la política al nostre país, sobretot del que anomenaríem eix nacional. La nostra col·lecció “Puta Anglaterra” sobre la Primera Guerra Mundial ens ha funcionat molt bé, sobretot per Sant Jordi. Per això li demanem que inclogui una perspectiva nacional en el seu llibre, com per exemple per què alguns gats són millors que d’altres o per què els de pèl blanc (ari, concretament) no s’espanten davant d’un cogombre perquè són més matxos. Hem fet altres petits comentaris en una carta adjunta de 500 pàgines, si té l’amabilitat de llegir-se.
Salutacions cordials.
Estimat senyor Graff,
No arribo a veure del tot la part en què diu que perquè els gats tinguin millor pèl cal envair Polònia. No obstant, ho he inclòs perquè confio en el seu criteri. També la part referent a la importància del transport de gats d’espècies estrangeres en trens (en transportins agombolats de deu en deu), així com la necessitat de ficar-los en sorrals de concentració. I finalment allò de posar els gats negres a la cuina al costat d’un forn de gas PER UN TEMA.
Espero que aquesta versió, d’una vegada per totes, sigui completament del seu gust. Començo a odiar el putos gats.
Adolf.
Benvolgut amic,
Prego disculpes un cop més per la tardança en contestar. Ens ho hem estat mirant amb el departament de marketing (una disciplina nova que estem provant) i hem arribat a la conclusió que, ja posats, seria millor que els protagonistes del llibre, en lloc de gats fossin persones. Al cap i a la fi, qui compra els llibres: els gats o les persones? Quants gats ha vist pagant amb targeta de crèdit o llegint a l’autobús?
I ja de pas, si són persones, a veure si pot incloure alguna vexació cap als jueus, que no ens cauen bé. També alguna cosa referent a que ho va dir Nietzsche, que és un personatge famós i li donaria credibilitat. Ho posaríem en una faixa.
Seguim.
Assumpte: Mein Katz OK DEF DEF Ara sí Segur V2 DEF4
El fet de passar-me tants canvis comença a semblar-me cruel, però no tant com passar-me’ls fent servir un Excel.
Espero que aquesta sigui ja l’última versió. Per cert, quan tenen previst començar-me a pagar? Va dir que serien un parell de canvis com a molt.
Adolf
Ai estimat Adolf!
Com deia Thomas Mann: escriptor és aquell a qui escriure li costa més que a la resta de persones. Ja gairebé ho tenim! Només li demano un últim i petitíssim canvi: ja sap que als lectors el llibre els entra pel títol. Li recomano (prengui-s’ho amb la mateixa llibertat que la resta d’apreciacions) canviar-lo per “Mein Kampf” [2], que simbolitza perfectament el caràcter personal i intransferible del seu llibre. I del tema de pagar, recordi que a pesar de caràcterl personal del llibre i que tot el mèrit artístic recau en vostè, només cobrarà el 10% del preu de cada exemplar venut.
Moltes gràcies! Estic segur que el llibre serà tot un èxit i agradarà a tothom! Visca l’Art!
[1] “Els meus gats” en català, nota del traductor.
[2] “La meva causa”, nota del editor (tot i que aquesta nota segurament no caldria perquè ja ho sap tothom).
