Em trobo al carrer Cerdanya de Sant Boi de Llobregat en aquesta nit freda de desembre per entrevistar-me amb un dragó. Sí, heu llegit bé, un dragó! Ens hem de trobar al balcó d’una tercera planta, així que no tinc més remei que escalar la façana de l’edifici amb una corda i un arnès que m’he comprat al Decathlon. El carrer està molt transitat i per evitar que algú truqui a la policia, vaig disfressat de Pare Noel i cada vegada que passa algun vianant, m’aturo fent veure que soc un d’aquells horribles Pare Noels penjants que adornen els balcons de l’àrea metropolitana per Nadal. Després de dues hores i mitja d’ascens, per fi arribo al balcó de la tercera planta i veig com un petit llangardaix surt d’una escletxa de la paret.
Perdona, no hauràs vist pas un dragó per aquí?
Sí, el tens just davant.
Com? No pot ser, però si ets un llangardaix.
No soc un llangardaix! Soc un dragó. Dragonet si ho prefereixes. Ja veig que ets el típic flipat que quan escolta la paraula dragó no pot pensar en res més que dragons de Komodo o rèptils gegants que escupen foc. Quant de mal ha fet Joc de Trons! Doncs ho sento, t’hauràs de conformar entrevistant a aquest dragonet.
Quin remei…, dius que has vist Joc de Trons? No sabia que els dragons miressin sèries.
Sí, l’he vista. Massa comercial pel meu gust, no crec que faci ni l’esforç de començar l’spin off. No sé si tots els dragons miren sèries, però jo soc un autèntic malalt del cinema. Dedico tot el meu temps lliure a veure sèries i pel·lícules.
I com t’ho fas per veure totes aquestes sèries i pel·lícules? Tens televisió o smartphone?
No home, no. Ho veig tot als vostres televisors des dels vostres balcons. Mira, avui t’he convocat precisament aquí perquè és divendres i la parella que viu en aquest pis mira un capítol de la segona temporada de The White Lotus cada divendres després de sopar. M’encanta aquesta sèrie perquè trobo que plasma a la perfecció el patetisme de la condició mamífera.
Però si només veus el que està veient aquesta parella mai pots triar la sèrie o la pel·lícula que et vingui de gust, no?
I tant que sí. Conec a la perfecció quines plataformes té cada persona del barri i també els seus horaris i gustos. Hi ha dies que em ve de gust veure cinema d’autor i me’n vaig al balcó d’un pis d’estudiants que hi ha aquí al costat on sempre miren Filmin. Això va molt a dies, hi ha moments on no tinc el cap per gaires històries i m’agrada anar a veure la tele d’una parella que es passa la tarda fent maratons de sèries estúpides de Netflix, o com a mi m’agrada dir-li: tarda de balcó, mosquits i Netflix.
Quina passada! Perquè després diguin que els animals no són intel·ligents. Està clar que sou molt millors que nosaltres.
No diguis bestieses. No hi ha res que em faci més ràbia que escoltar com els humans dieu que els animals som molt millors que vosaltres. Putos hipòcrites. No sabeu com sou d’afortunats. Us envejo moltíssim. Si no hagués estat per aquell maleït meteorit, potser seríem els rèptils els que estaríem asseguts en sofàs veient sèries i vosaltres seríeu els que estaríeu menjant insectes en balcons. Els humans sou la puta hòstia. Si no fos per vosaltres, el setè art no existiria. Teniu la capacitat de portar al món real coses increïbles que només existien dins de les vostres ments mentre que nosaltres només ens dediquem a sobreviure. Deixeu de sobrevalorar la natura! No feu amb la natura el mateix que vau fer amb El Juego del Calamar!
D’acord, disculpa. No t’has plantejat mai fer-te crític amb tot el que saps de cinema?
Sí, m’ho he plantejat. I la veritat és que m’encantaria. De fet, vaig intentar començar a escriure un blog de cinema, però al final no va ser possible.
Com que no? Tens capacitats de sobres per escriure un blog! Què va passar?
Doncs mira, el dia que em vaig decidir a començar el blog, em vaig colar dins l’estudi d’un dissenyador gràfic per fer servir el seu MacBook Pro, però quan vaig començar a escriure, vaig comprovar que les meves potes adhesives es quedaven enganxades a les tecles i que em resulta completament impossible escriure amb un ordinador. Aquell dia vaig acceptar que mai podria tenir un blog de cinema.
Vaja, em sap molt greu. De totes maneres, m’interessa molt la teva opinió. Quins són els teus favorits pels Oscars i els Goya?
No m’agradaria mullar-me sense haver vist totes les pel·lícules candidates, cosa que no he fet. Com que no tinc accés als cinemes, no puc veure les pel·lícules fins que no estan disponibles a les plataformes. Almenys he tingut la sort de poder veure As Bestas, una tragèdia clàssica ambientada en un entorn rural que en ocasions es vesteix de thriller frenètic i d’altres de western crepuscular. Estem davant de l’obra més madura, autèntica i austera de Sorogoyen sense cap mena de dubte. Això per no parlar de Luis Zahera, superlatiu com sempre.
Ostres, que tard que és! La conversa ha estat molt interessant, però hauríem d’anar enllestint l’entrevista.
És veritat! Però si ja s’ha acabat el capítol de The White Lotus i ni m’he adonat! Merda, he d’anar corrents al carrer Torras i Bages que hi viu una senyora que està a punt de començar l’episodi de Harry and Meghan.
També estàs veient Harry and Meghan? No ho hauria dit mai.
Sí. Fa poc vaig acabar l’última temporada de The Crown i ara em fa gràcia aprendre una mica més de la família reial anglesa. Per cert, abans he dit que els humans sou la puta hòstia, però també he de dir que us l’han colat ben colada amb això de la monarquia.
