És molt senzill fer crítiques a posteriori. Però a mi m’agraden els reptes, i per això he decidit comentar el nou àlbum de la Rosalía sense haver-ne escoltat cap cançó. Diuen que no es pot jutjar un llibre per la coberta, però ningú ha dit que no es pugui prejutjar un disc per la portada. O pel títol, una picada d’ullet a la desapareguda revista Rockdelux.
Sexo, violencia y llantas
El primer tema de l’àlbum és tota una declaració d’intencions, i ho és des del mateix títol, un homenatge al Loquillo més bandarra. «Sexo, violencia y llantas» narra la història d’una professora de filosofia, superfan dels presocràtics, que sempre havia volgut anar a Èlea, deixar enrere Sant Esteve Sesrovires i travessar l’oceà en companyia del seu amor platònic, un estudiós de l’obra d’Aristòtil. A nivell musical, cal destacar l’ús de la simbomba.
Reliquia
Amb la segona cançó, la Rosalía fa un cop brusc de timó i s’endinsa en les procel·loses aigües del cristianisme. S’ha de dir que la portada de l’àlbum ja ens donava alguna pista al respecte. «Reliquia» arrenca amb una nota de veu de Xavier Novell, exbisbe de Solsona, llegint el famós passatge bíblic del camell i l’agulla. Tot seguit, la cantant fa una reflexió al voltant de la difícil conciliació entre diners i religiositat, perquè és molt fàcil criticar si ets un mort de gana, però els milions no donen la felicitat, i si no ets feliç a la Terra, aleshores et mereixes ser-ho al cel. O no? La tornada, «Ya no hay nada que te pueda salvar», és un manlleu del cartell de la pel·lícula The Relic, dirigida per Peter Hyams.
Divinize
Aquest tema és, probablement, el més ballable de l’àlbum. A «Divinize», la Rosalía estableix un paral·lelisme entre les estrelles de la música i els déus, però des d’un vessant monoteista. En aquest sentit, l’existència dels teloners (estrelles que no són l’Estrella) és un dogma de fe irreconciliable amb la lògica, com el misteri de la Santíssima Trinitat. Però tot queda diluït en la instrumentació, que combina audaçment gralles i ocarines.
Porcelana
Doble homenatge a «China Girl» i «Noia de porcellana», la quarta cançó de l’elapé té múltiples lectures: la més evident és la fragilitat de les metàfores i la impossibilitat de separar l’artista de la seva obra. A un nivell més profund, hi ha un al·legat a favor de la serendipitat com a forma d’autoconsciència. La composició, per cert, ens transporta a la música sacra del renaixement i, en especial, a Palestrina.
Mio Cristo piange diamanti
Com «Reliquia», aquest tema reincideix en el combat entre la fe i els diners, entre els màrtirs i els pèmpins. Sobre una base d’electropop italià, la cantant sesrovirenca ens regala una masterclass d’enginyeria fiscal, inversions immobiliàries i sinalefes impossibles. Un crescendo musical que contrasta contraituitivament amb la lletra: una baixada als inferns de la burocràcia, una catàbasi administrativa sense possibilitat de redempció. Sens dubte, la peça més honesta de tota la seva discografia.
Berghain
El primer senzill de l’àlbum. Quan va sortir, fa dues setmanes, vaig donar-me de baixa d’internet. Va ser una mesura dràstica, però ha valgut la pena: ara en puc fer una lectura no contaminada per l’escolta. El títol fa referència al «velero bergantín» del poema d’Espronceda. També és el nom d’una discoteca de Berlín, però ja sabem que a la Rosalía li agrada deixar pistes falses, com en una novel·la de detectius. El mateix passa amb la menció a Agatha Christie, doncs la cançó no té res a veure amb l’escriptora anglesa; en realitat l’ha inclòs perquè rima amb Corpus Christi, una excusa per parlar de Sitges i la seva relació amb Chesterton. (No puc estar-me d’esmentar el cameo de Björk, que dècades enrere va col·laborar amb Raimundo Amador, però ningú se’n recorda.)
La Perla
En canvi, el títol del setè tema és inequívoc: «La Perla» es refereix al carrer barceloní de la Perla, continuació de Sant Lluís, per una banda, i Montseny, per l’altra. La cançó és la història d’una fan de Jackson Browne; la dona, des que va llegir a El País Semanal que el seu ídol té una casa a Gràcia, no para de buscar-lo per tot el barri. Una balada amb aires de road movie crepuscular interpretada a dues veus amb The New Raemon.
Mundo nuevo
Tema instrumental. És una reinterpretació de «Pueblo nuevo», el danzón de Cachao, gravada en fals directe al Casino l’Aliança del Poblenou.
De madrugá
Versió lliure de «Què volen aquesta gent?», de Maria del Mar Bonet. La Rosalía reivindica el seu dret a no posicionar-se públicament davant les injustícies del món. Produït per Alizzz, és el seu tema més polític.
Dios es un stalker
La desena cançó de Lux és una carta d’amor al cinema de Tarkovski, i ens ho deixa ben clar des del primer vers: «Querido cine de Andréi Tarkovski». En un to confessional, la cantant catalana lamenta la dificultat de compaginar la seva cinefília amb la devoció cristiana. Déu se’ns presenta com un marit gelós, amb una mica de mal geni, i la noia es queixa de la seva manca de tendresa. Des de fa més de tres anys, rep cartes anònimes amb entrades de la Filmo que, ens diu, li han fet recuperar l’alegria. Al final, descobrim que l’amant secret és el mateix Déu.
La yugular
A «La yugular», l’artista llobregatenca s’inventa una tonalitat musical que dóna mil voltes a la menor i la major. Impressionant.
Sauvignon blanc
En aquesta cançó, la Rosalía agafa el text de l’etiqueta d’una ampolla de vi i l’ordena alfabèticament. En una entrevista que no he llegit, assegura que és una apologia del consum responsable.
La rumba del perdón
La culpa judeocristiana reapareix en aquesta jota aragonesa, on la cantant fa examen de consciència i acaba demanant perdó per l’enganyifa del títol. L’anunciada participació d’Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz acaba sent un altre frau: en realitat, és la Rosalía en persona qui estrafà les altres veus, i això té molt de mèrit.
Memória
La penúltima cançó és una versió en portuguès de «Come as You Are», de Nirvana, amb la col·laboració especial de José Ramón Julio Márquez Martínez (aka Ramoncín). Un duet entre el rey del pollo frito i la reina del chicken teriyaki que et fa posar la pell de gallina.
Magnolias
Aquí no hi ha discussió possible: «Magnolias» és la millor cançó de l’àlbum, i punt. A la darrera pista de Lux, la Rosalía llegeix tot un seguit d’elogis cap a la seva persona, un recull de floretes recollides dels comentaris del seu Instagram. I no sé com s’ho fa, però aconsegueix que rimin. Una mostra de virtuosisme que em fa venir ganes d’escoltar per primera vegada aquest disc.
