L’Arnau ha decidit que en aquest estiu calorós en el qual està gaudint d’unes ben merescudes vacances vol desenvolupar la seva faceta artística. Fa uns dies (sap que setmanes, però no ho vol admetre) que no mou un dit, deixant passar els dies sense que res interessant li sorprengui i a poc a poc es va sentint pitjor amb ell mateix. Sap que aquest buit existencial que tant s’esforça per ignorar un dia sortirà, però només la seva grisa monotonia és tan forta com la seva mandra per fer cap canvi significant a la seva vida.
Fa un temps que consumeix comèdia, escrita i parlada. Li agrada, però intenta no fixar-s’hi massa perquè el dia que ell escrigui un text no vol assemblar-se a ningú. Vol ser original i no una marca blanca o una còpia barata de cap còmic/a perquè en el fons sap que el que ell pot arribar a fer mai igualarà la feina d’algú amb més escenaris que dies seus d’existència. Mai podrà deslliurar-se d’aquesta síndrome de l’impostor que sempre ha arrossegat allà on ha anat, però que li ha servit per caure simpàtic i no semblar una amenaça. “S’ha de tenir un perfil baix”, pensa, ja que no hi ha res que faci més mal que anar amb tot a fer allò que més t’agrada i fallar. Sempre s’ha de deixar un espai per així pensar que pots tornar-ho a intentar, ara de veritat.
L’Arnau vol escriure, però no qualsevol cosa. Vol escriure el millor text que mai s’hagi creat, el més graciós, el més enginyós, el que té un gir final que et vola el cap i el que fa pensar a tothom qui té la sort de creuar camins amb aquestes fantàstiques línies de poesia dictada pels àngels, que darrere d’aquesta pantalla hi ha un talent amagat. Sempre ha tingut un tarannà simpàtic, i els seus comentaris solen tenir rialles com a resposta entre el seu grup d’amics. Fins i tot un d’ells li ha dit a altes hores de la matinada a la sortida d’una discoteca mentre l’abraçava que s’hauria de dedicar a “fer riure”. L’Arnau no ho sabia llavors, però aquesta reflexió l’ha marcat. No pot deixar passar l’opinió d’un expert. Ara quan vol provar el seu enginy es refereix als seus amics com a “audiència”.
Està decidit a crear quelcom productiu durant aquestes vacances, i està decidit a no esperar, perquè si espera, el seu cap li dirà que sempre hi ha un millor moment per a fer-ho. Té moltes idees apuntades en paràgrafs d’una línia que al seu cap són espectaculars, provocadores i fins i tot, innovadores. L’únic problema és que no sap enllaçar-les i es comença a frustrar perquè sap que el temps passa i no vol que aquest magnífic concepte fugi de la seva ment o que aquesta en perverteixi el significat per veure si amb un altre enfocament pot per fi avançar. El seu cap li dóna eines, però ell les rebutja perquè està segur que el que ha pensat és brillant en la seva puresa. “Això fa un minut feia gràcia”, pensa.
Posa música de fons, a la universitat això li funcionava per escriure el mateix de diverses maneres, i així crear un cos de text que sembli que sap del que parla. Escolta a en Rick Astley fent un concert en honor a The Smiths, i pensa que quan vols retre homenatge a algú a qui aprecies ho vols fer tan bé i ho intentes tan fort que és ben fàcil acabar fent una paròdia de l’homenatjat. Ara ja s’ha distret i no sap ni que volia dir ni perquè ha escrit tot allò als anteriors paràgrafs. Ja res té sentit.
L’Arnau s’adona que el Drive li subratlla algunes paraules com si tinguessin faltes d’ortografia i no pot evitar pensar que Google és una empresa feixista que no sap parlar català. Està tot perdut.
