Després d’una dura jornada de feina, el detectiu O’Riley arriba al seu petit apartament de Jacksonville, on la seva dona Maggie l’espera fent el sopar.
– Hola, carinyo.
– Hola, amor. Com ha anat la feina?
– Bé, com sempre.
– Carai, quin entusiasme. Res interessant doncs?
– No…
– Cap cas nou?
– Ha aparegut un altre cos al descampat de darrere de la gasolinera, però segur que només és un pobre desgraciat que s’ha passat amb la dosi, com tots els altres drogoaddictes que ens hem trobat morts a la zona.
– Sí que ho tens clar, que ha dit el forense?
– No ho sé, he marxat abans no tingués els primers resultats, ja m’ho explicarà demà.
– I com pots saber que només ha estat una sobredosi si no en tens cap prova?
– Ai dona, no m’escalfis el cap! És una sobredosi i ja està!
– És clar, exactament el mateix que vas dir amb els quatre cossos que han aparegut aquestes setmanes. La veritat és que em quedaria més tranquil·la si fossis una mica més professional. No et fa vergonya ser a casa a les sis de la tarda amb un possible cas d’homicidi obert?
– Que et dic que no és un puto homicidi, joder! Deixa’m en pau. On és el Nathan?
– Encara no ha tornat de l’entrenament, no veus que no són ni dos quarts de set?
– Doncs me’n vaig a recollir-lo.
– Clar que sí, hauries d’estar al carrer buscant pistes o alcoholitzant-te en un bar de carretera pensant en el cas, però tu decideixes anar a buscar al teu fill preadolescent a l’entrenament de futbol.
– Com t’he de dir que no hi ha cap cas a resoldre? És una puta sobredosi igual que les quatre anteriors que va dictaminar el forense.
– Doncs on tu només veus uns ionquis morts, jo hi veig el patró d’un assassí en
sèrie. No et sembla massa casualitat? Com pots estar tan tranquil?
– No diguis bestieses, per favor. Me’n vaig a buscar al Nathan.
– Desmond, espera un moment si us plau. No et preocupis, en Nathan té onze anys, ja és grandet per tornar a casa sol.
– No vull discutir més, només vull anar a buscar al meu fill a l’entrenament de futbol, no veig que té de dolent.
– Desmond, no té res de dolent, però has d’entendre que el Nathan ja és grandet
i s’avergonyeix una mica de què sempre el vagis a buscar i el vagis a veure a tots els partits. Si tant et preocupa el Nathan, perquè no et centres a resoldre el cas per fer que visqui en un lloc més segur.
– Això t’ho va dir el Nathan?
– Sí…
En Desmond mira avall avergonyit
– Tens raó Maggie, al departament sospiten que estiguem davant d’un assassí en sèrie i no sé ni per on començar. Aquest cas em supera i aquesta feina no és per mi. Només vull passar el màxim de temps amb la meva família per no pensar-hi.
– No et desanimis Desmond, que no ho veus? Per fi tens un cas com el que sempre hem somiat i tens capacitats de sobres per resoldre’l, només et cal una mica més de sacrifici.
– No estic disposat a renunciar a veure com el nostre fill creix per resoldre aquest cas.
– Entenc el que vols dir, però quants casos com aquest tindràs? En canvi, de fills en podem tenir més. Aquesta és una oportunitat única per la teva carrera!
– Me la sua aquest cas i me la sua la meva carrera! Aquells putos ionquis ja es
podrien haver mort dues milles al nord i ara el cas l’estarien portant els federals, però no, m’havia de menjar jo tota aquesta merda!
– Què dius, Desmond? Però si és el que sempre havies volgut?
– No, Maggie, no t’equivoquis, és el que tu sempre havies volgut. Només vaig sol·licitar la plaça al departament d’homicidis perquè a tu et feia il·lusió. Si no t’hagués fet cas, ara continuaria vivint tranquil com a policia local multant a adolescents en patinet elèctric, però no, he de viure amargat perquè la senyoreta volia que fos detectiu d’homicidis.
– Tens raó. Tenia l’esperança que entrant a la unitat d’homicidis per fi et convertiries en un home de veritat, però veig que no tens solució. Només intentava salvar el nostre matrimoni i recuperar un mica de passió. No saps el morbo que em generava pensar en què el meu marit anava a convertir-se en detectiu d’homicidis. Quan els hi explicava a les meves amigues, totes es morien d’enveja. Però tot plegat no ha servit de res, continues sent un home gris i insegur. Però si ni tan sols fumes! Ets patètic.
– Doncs per si no et semblava prou patètic, vull que sàpigues que fa temps que vaig sol·licitar el trasllat a l’arxiu de la comissaria per treballar d’administratiu. No saps les ganes que tinc que m’acceptin la sol·licitud i deixar tota aquesta merda enrere.
– A l’arxiu?! M’ho podia esperar tot de tu, però això ja és massa. Marxa d’aquesta
casa i no tornis fins que hagis resolt el cas.
Assenyala la porta
– Però, Maggie…
– Que marxis et dic! Si vols tornar-nos a veure al Nathan i a mi, més val que aquell pederasta assassí acabi a la garjola!
– Pederasta? Ningú ha dit res de cap pederasta.
– És veritat, no t’he dit res. Per si els cadàvers no fossin suficient preocupació, aquest diumenge la mare de l’Elijah va veure com un home molt estrany espiava als nens des del bosc amb uns binocles mentre jugaven el partit. Semblava un pederasta, i no descartaria que estigui relacionat amb els assassinats.
– No hi ha cap pederasta.
– No comencem un altre cop si us plau.
– Maggie, jo soc el pederasta. Vull dir, no soc pederasta. Però l’home que va veure la mare de l’Elija era jo. Com que sabia que t’enfadaries si anava a veure el partit del Nathan en lloc d’estar investigant el cas, vaig anar a veure el partit amb uns binocles des del bosc que hi ha darrere de la pista perquè ningú em reconegués. No hi ha cap pederasta al poble, pots estar tranquil·la.
La Maggie no va dir ni una paraula i va tornar a assenyalar la porta amb el rostre seriós fins que en Desmond, resignat i amb els ulls plorosos, es va dirigir a la porta i va sortir de l’apartament.
És clar que sí, el morbo És el vertader timó de les nostres insofribles vides.
Que seríem sense poder criticar la barbie de torn o la qui menja tot saníssim i després escalfa el menjar saníssim al microones dins un tàper de plàstic que no es lliure de BP ese….
M’encanta!!!!