Em trobo a Cala Sardina, una petita cala de la costa septentrional d’Eivissa flanquejada per imponents parets verticals de roca calcària. La ruta per accedir-hi no ha estat gens fàcil, però l’esforç i el risc han valgut la pena: no tots els dies es pot entrevistar a un dofí. Mentre espero neguitós l’arribada de l’entrevistat, les onades erosionen les pedres de manera violenta i sense treva.
Per què Cala Sardina? Suposo que hi vens sovint per caçar aquests peixos.
No, de fet no sóc gaire de sardines. Com a dofí ratllat, no m’acosto gaire a les aigües continentals, només ho faig ocasionalment per perseguir bancs de peixos o per menjar restes de maxibon. Tot i això, és gairebé impossible trobar restes de la part de galeta, la gent no és idiota i només llença trossos de la part de xocolata.
En qualsevol cas, he escollit aquesta cala remota per evitar els turistes. No saps com n’és de pesat ser un dofí, especialment si ets famós. Tots els éssers humans que em veuen em persegueixen per fer-se selfies amb mi; ja no ho aguanto més.
Famós? Què vols dir amb això?
Bé, em pensava que ja ho sabries, però he sortit en un parell de documentals de National Geographic, un capítol de Wild Frank i també vaig fer un cameo a la primera temporada de Planet Earth.
Planet Earth de la BBC? Has conegut David Attenborough?!
I tant que el conec, encara mantenim el contacte. Sempre m’envia memes per Cap d’Any i Nadal. Com que el pobre ja està una mica gran i no sap fer anar el mòbil moltes vegades em fa trucades de WhatsApp sense voler. Un cop em va enviar una fotopolla i tot.
David Attenborough t’ha enviat una fotopolla? Això és gravíssim!
Al principi volia pensar que només era un error o una broma. En David i jo sempre hem tingut molt bona relació, però parlant amb antics companys i companyes de rodatge he escoltat coses bastant greus. Fa poc vaig conèixer a un jove lleó marí que va anar a una festa a casa d’en David i diu que li va oferir un paper a Our Planet a canvi de practicar-li sexe oral a la piscina.
Això és un escàndol! El món ho ha de saber. Com és que no ho heu denunciat?
Alguns ho han intentat, però com que els animals no tenim gaire repercussió a Twitter ningú els hi ha fet cas. De totes maneres, prefereixo no parlar més del tema. Mai m’hauria esperat això d’en David i em fa mal només de pensar-hi.
D’acord, ho sento. Deies que no és fàcil ser dofí i conservar la intimitat. Pots desenvolupar-ho una mica més?
Bé, com deia, és molt pesat ser un dofí, especialment si ets famós i vius en un lloc tan turístic com Eivissa. Entenc que a la gent li faci gràcia fer-se fotos amb nosaltres, però quan un no pot ni caçar mol·luscs tranquil·lament amb la seva família sense que el deixin en pau, la situació ja és insostenible.
Ho entenc…
Però el pitjor de tot són els humans famosos, i Eivissa n’està ple. Com que a la gent li fa més il·lusió fer-se fotos amb dofins que amb famosos, les celebrities sempre volen estar a llocs amb dofins per passar desapercebudes i que la gent les deixi en pau. Recordo que l’estiu passat en C. Tangana em va estar perseguint amb el seu iot de luxe durant més de sis hores, va ser un infern. Per sort ja no visc aquí i ara estic molt més tranquil.
I on has marxat per estar més tranquil?
Ja fa un any que visc a l’Oceà Índic. Feia temps que somiava en passar una temporada a l’Oceà Índic per trobar-me a mi mateix i per fi ho he pogut fer. Allà porto un estil de vida molt més tranquil i relaxat, només fa falta passar uns dies en aquell ecosistema per adonar-te que els peixos amb menys són més feliços.
No trobes a faltar Eivissa? Et planteges tornar-hi?
Crec que no hi tornaria ni boig. Aquí a Eivissa hi tinc família i amics i de tant en tant els vinc a visitar, però soc molt més feliç a l’Índic. Quan era més jove m’ho passava molt bé a Eivissa, tots els dofins de la colla quedàvem per consumir MDMA de les aigües residuals de les ciutats i ens passàvem el dia saltant i rient. Però ara les prioritats han canviat. A sobre, crec que el consum d’estupefaents és un greu problema per a l’espècie. La majoria de dofins tenen problemes d’addició greus. La gent es pensa que els dofins són simpàtics per naturalesa, però la realitat és que van d’eme fins a les aletes. Aquesta va ser una altra de les raons que em van fer marxar d’Eivissa. Ara porto un estil de vida molt més saludable.
Sembla que el canvi ha estat radical. Què hi fas allà per guanyar-te la vida?
Des que soc aquí he començat a valorar les coses realment importants de la vida i no em preocupen gaire els diners. Aquí em dedico a millorar la vida dels peixos locals retirant plàstic del fons oceànic i conscienciant la població sobre aquesta problemàtica. Els humans heu de deixar d’abocar plàstics al mar, exceptuant els embalatges de maxibon, si no voleu que les conseqüències siguin irreversibles. Per tal de recaptar fons per la causa i donar feina als peixos de la zona, he creat una empresa que es dedica a fabricar polseres amb les restes de plàstic que retirem del mar. Vols comprar una polsera per lluitar contra la contaminació de les aigües? Pensa que tots som habitants del mateix gran oceà i que cuidar-lo és la nostra responsabilitat. Si compres més de 20 unitats i introdueixes el codi promocional que he publicat al meu Instagram tens un 15% de descompte.
