Ja sé el que es diu de mí, al poble som quatre gats i tot s’acaba sabent. Que si tinc un cosí que treballa a TV3, que si em vau veure traient molts diners el dia abans, que si li vaig fer no sé què a en Tomàs Molina… Volia aprofitar aquesta plataforma que em brinda internet per aclarir els fets i fer-vos reflexionar, estimats veïns, sobre per què sempre que algú aconsegueix una cosa, suposeu que ha fet alguna cosa dolenta?
La veritat és molt més simple del que us penseu. M’encanta El Temps de TV3, en Tomàs Molina, en Francesc Mauri, la Gemma Puig, en Dani Ramírez i l’Enric Agud s’han convertit en una part essencial del meu dia a dia i, simplement, els hi volia tornar el favor. Per això, l’altre dia, vaig decidir fer un vídeo explicant el temps a Sant Martí de Galliners.
Com alguns us heu fixat, estic canviant els meus hàbits. Alguns m’heu vist pescar, altres m’heu vist passejant, altres m’heu vist contemplant el meu cigaló de Maria Brizard a les 10 del matí a Can Garrí, però ningú m’ha vist amb la meva dona. L’explicació és simple: va marxar de casa. No s’adonava del meu potencial, sempre em deia que somiava massa petit, que tenia molt poques aspiracions, que era un inútil, però ara, qui ha sortit al Temps de TV3, Encarni?
La solitud és una gran professora. A mi, en concret, ara que ja no tinc ajuda de ningú, m’ha ensenyat a desbloquejar el mòbil. Era tan fàcil com posar una N als punts que apareixen quan desbloqueges la pantalla! És increïble el que aconsegueix un home quan no té més remei que enfrontar-se a les seves adversitats.
A partir d’aquí he anat dominant la màquina. Al principi em feia un embolic entre la càmera frontal i la càmera del darrere, però després d’enviar 3 fotos accidentals de la meva cara, de la meva mà i de la meva butxaca al meu nebot sense voler, el meu germà va trucar preocupat perquè el meu dit, que és com un botifarró, semblava una altra cosa. Gràcies a aquest error, em van poder explicar com funciona la càmera i, la resta, és història de la televisió.
Les recents notícies sobre el nou xicot de la meva exdona, m’han fet reflexionar sobre lo individualistes que som com a societat. Les úniques persones que es preocupen de veritat per la resta, són els homes del temps. S’asseguren que puguis planejar el teu cap de setmana, que tinguis temps de preparar-te el paraigua per demà al matí, t’avisen de la temperatura que farà tota la setmana perquè sàpigues si t’hauràs d’abrigar més o menys. Jo volia formar part d’aquesta comunitat de gent amb cor i que ajuda a la resta. Aquesta raça superior anomenada homes del temps que mira pel teu bé i que no demana res a canvi a part d’uns segons per fer una brometa improvisada relacionada amb alguna notícia al final de l’informatiu.
Com podeu veure, els meus últims mesos han sigut bastant durs. Com deia el filòsof, l’existència és dolor. Cada dia, quan apago l’alarma l’únic que sento dins meu és buit existencial i ganes de menjar-me un croissant salat. Pal·liar el dolor que sento és complicat i, si algú de vosaltres s’ha trobat en una situació semblant, sabrà que no hi ha res pitjor que sentir que si avui et morissis, ningú et trobaria a faltar. Potser ningú em recordarà a mi, però sí que recordaran el meu llegat. El meu llegat son vint-i-tres segons increïbles d’informació meteorològica, bellesa paisatgística i el que sembla un dit tapant la part superior dreta de la càmera.
Els meus llargs passejos, les tardes de pesca al riu i la negror infinita del cigaló de Maria Brizard m’han confirmat el que ja m’imaginava: Tothom fa el que pot per seguir endavant. Hi ha qui s’enfonsa de feina, hi ha qui deixa al seu marit i comença a sortir amb una persona deu anys més jove i hi ha qui mira el negre horitzó amb la mirada il·luminada i decideix ser millor, superar-se i compartir desinteressadament la informació meteorològica d’un poble en el qual no és estimat pels seus conciutadans.
El meu procés per arribar a fer el vídeo ha sigut molt reflexiu. Els últims mesos m’he adonat que per molt sol que em senti, tots formem part del planeta Terra, i, això, em dona un propòsit: M’he d’assegurar que el màxim nombre d’habitants possibles saben què està passant al nostre planeta i, el que està passant, és que a Sant Martí de Galliners fa sol.
El que us vull dir estimats veïns, és que a la vida no tot són contactes, diners i sexe oral i, que això, és una història d’autosuperació i esforç. Per mi aquest vídeo era molt més que un contingut per emplenar un espai televisiu, per mi aquest vídeo era un prova que si vull, puc; que soc un home que no necessita a ningú, que per moltes bufetades que em doni la vida soc un home capaç d’aixecar-me a les 5:30 del matí, caminar mitja hora, adonar-me que m’he deixat el mòbil, tornar a casa, veure que s’ha fet tard, sortir per la finestra, gravar un vídeo, enviar-lo per error a la meva exdona, enviar-lo per error al lampista, enviar-lo per error al nou xicot de la meva exdona, enviar-lo al meu nebot, que el meu nebot l’enviï al Temps de TV3 i que el mateix Tomàs Molina el vegi, el valori i decideixi que és digne i representatiu per parlar de la meteorologia catalana.
Soc en Norbert Palazón. A Sant Martí de Galliners estem 16º i, com podeu veure, avui fa un dia assolellat amb moltes possibilitats que aquesta nit hagi nascut una estrella.
