Quan ets petit actues de forma estranya i molts encara no hem madurat; suposo que té a veure amb la síndrome de Peter Pan. Tot això, per explicar-vos que quan era més jove -set-dotze anys, poseu-li- m’agradava memoritzar el codi de les places de pàrquing on aparcava el meu pare amb el seu Seat Toledo; un cotxe del 1995, amb la carrosseria repintada de blau marí i el vellut del sostre desenganxat.
M’era indiferent: ja podien ser pàrquings de centres comercials, supermercats, camps de futbol, tanatoris… El més important era que les diferents plantes estiguessin seccionades per colors, com els partits polítics o els contenidors d’escombraries.
Un bon dia vaig assistir al casament d’en Nom Més Dos Cognoms. Semblava bon paio; amable, si més no. Anava acompanyat dels pares, els avis, els cosins… pensant-ho amb perspectiva, segurament en Nom Més Dos Cognoms era familiar meu.
Quan vaig arribar al pàrquing de la masia on es desenvolupava el tediós banquet, vaig copsar el color, la lletra i el número de la columna que vorejava el cotxe. Us els recitaria, però vull conservar un perfil baix, allunyat de l’arquetip dels «personatges de Woody Allen».
Vaig memoritzar el codi -un codi no gaire difícil, a veure si ara us penseu que jo era un nen amb altes capacitat- i vaig disposar-me a passar una «gran nit». Com és costum en aquests actes, els nens són obsequiats amb una bossa de llaminadures -los «chuches», que en diria Rajoy-. En aquesta bossa, lligada mitjançant un cordill de cel·lofana, podies trobar sucre per pagar-li la carrera i el màster a la filla del teu dentista, i el meu cosí, com a fidel defensor de la Llei Celáa, va decidir que també es menjaria les meves ensucradíssimes ‘pre-càries’.
Havia de reaccionar com fos, no se les podia cruspir totes. La batalla cos a cos estava descartada i, com a persona amb una intel·ligència mitjana, vaig fer el que faria qualsevol persona en cas de guerra civil: Amagar-me fins que les aigües es calmessin. Una estratègia força catalana, també val a dir. D’aquesta forma, em vaig amagar rere una cortina gegant i, bé per culpa de la glucosa en sang, bé per culpa de pernoctar amb «Cambio De Clase», em vaig adormir. Quatre voltes de rellotge després, quan em vaig llevar i vaig desvelar el meu amagatall, la mare em va rebre plorant i el pare suat, perquè pensaven que m’havia succeït quelcom horrible. Però no, les meves llaminadures estaven bé.
I ara, sabent la conclusió d’aquesta sopa de lletres, segurament a molts -per mi, més d’una persona ja són moltes persones- us interessa saber què en podeu aprendre d’aquesta anècdota? Doncs que és important que memoritzeu el número de les places de pàrquing. Així la gent se’n recorda de vosaltres quan vol marxar i no sap on polles ha deixat el cotxe.
Adrià Patiño
Molt bin relat humorístic👏👏👏