Hola, vianant que va insistir en deixar-me passar amb el meu cotxe malgrat trobar-nos a un pas de vianants.
Estaves creuant el carrer i, a mitjan pas de vianants, et parares i començares a fer-me gestos perquè passara jo amb el meu cotxe. Normalment, quan algú em fa això, acabe passant per no perdre temps. Però el fet que tu t’hagueres plantat enmig del carrer per a després cedir-me el pas, en lloc de cedir-me’l directament des de la vorera, em va semblar certament irritant.
Vaig decidir no passar i et vaig desafiar amb la mirada. Tu continuaves fent-me gestos, cada vegada més bruscos i més agressius. Em vas començar a caure realment malament. Et vaig observar amb atenció. La teua gorreta ridícula amb una placa incrustada, la teua vestimenta d’un color groc excessivament reflectant, el teu xiulet infantiloide… M’entraven ganes d’atropellar-te.
La gent ens mirava i els vehicles no paraven de pitar. Aleshores vas començar a amenaçar-me mentre treies una llibreteta i hi escrivies alguna cosa que intentares fer-me llegir. Em donares aquell paperet que jo vaig convertir en una boleta i et vaig llançar a la cara. Et vas enfadar molt i vaig veure que, alhora que parlaves per un walkie-talkie, tiraves mà d’alguna cosa del teu cinturó. Quan em vaig adonar que es tractava d’una pistola, només vaig poder reaccionar d’una manera: et vaig atropellar fins a sis vegades.
Sincerament, mai hauria imaginat que un vianant poguera desitjar amb tanta força cedir-li el pas a un cotxe en un pas de vianants. Són temps difícils.
