Res m’hauria previngut d’aquest destí terrible que m’escauria un cop mort. En el meu suposat descans etern em trobo plagat de picors. Si jo havia demanat que m’incineressin!
Així no hi ha qui aguanti l’eternitat. Aquest nínxol mal girbat és ple de molles de pa. Com si algun obrer desaprensiu, en acabar-lo, hagués aprofitat per fer-hi la becaina i menjar-se l’entrepà. Ja és de mala educació dormir al llit d’algú altre, i encara pitjor menjar-hi, però fer-ho sobre el matalàs final d’una pobra ànima és un acte que sobrepassa el vandalisme.
Potser és una obra benèfica d’uns ecologistes gurmets que, prioritzant el benestar de les cuques per damunt del dels seus morts, els han preparat un maridatge als cucs que naixeran de la meva pell?
Fora de bromes, no recordo haver estat tan poc estimat per la meva família com per merèixer un nínxol tan estrany com aquest.
Si érem una gran família, sempre junts i ben avinguts. Tota la colla de germans vivíem en un piset clar i lluminós, a la tercera planta d’un bloc del gueto d’una ciutat multicultural. Semre van estar units inclus quan ens vam mudar al nord, tot i que allà hi vam trobar la desgràcia i, a poc a poc, la família es va anar escurçant.
És veritat que ens vam fer durs i freds, però, encara que fóssim pocs, continuàvem tan units com sempre. I els germans més resilients i amb la pell més dura no van faltar mai per abraçar-nos a tots, oferint-nos sempre la seva cara més flonja, tot i les adversitats.
Veient les perspectives era clar que un dia jo cauria. No tenia les virtuts dels meus germans. Jo era flonjo pertot arreu. No diria que fos el més tou de tots, però no em podia comparar amb aquells dos que semblava que ho sobreviurien tot.
Així que vaig fer les paus amb el meu destí i vaig deixar ben clar com volia acabar.
Per això no entenc com he acabat en aquest nínxol estret, metàl·lic.. i ple de picors.
