Ma mare dona a llum vint-i-sis vegades. Només sobrevivim quatre fills. A la meua germana la cremen per bruixa. Als meus dos germans els decapiten per sodomia i, després, els lapiden per incest. La vida a la Florència del segle XV és difícil.
Mon pare mor de vell als trenta-quatre anys. Abans de morir, em diu: “Fill meu, aquesta terra que tant m’he esforçat en treballar, ara seguirà sent del mateix noble que m’ha explotat tota la vida, però la treballaràs tu.”
Com que treballe molt la terra, Déu Nostre Senyor em fa créixer els músculs. Un dia, un home de barba llarga m’observa mentre treballe i em diu que tinc unes proporcions perfectes. No sé el que és una proporció, però m’ho prenc com un afalac.
L’home de barba llarga es diu Leonardo da Vinci.
Diu que és pintor i m’ofereix un florí d’or a canvi de deixar-lo fer un dibuix de mi. Un florí d’or em costa mesos de guanyar i m’assegura que només hauré de posar per a ell una vesprada, així que accepte l’oferta.
Durant un temps, la vida de la meua família a la Florència del segle XV és un poc més fàcil gràcies al florí d’or. Després, tot torna a ser difícil.
Un dia, arribe a casa de treballar i les meues dues filles s’estan barallant.
“És meua!” diu una.
“No, és meua!” diu l’altra.
“Què passa?” pregunte jo.
“M’ha agafat l’estampeta!” diu una.
“Tu l’has tinguda tot el matí!” diu l’altra.
Els agafe l’estampeta i no em puc creure el que veig. És el dibuix de mi!
Espantat, vaig corrent a la cuina i li pregunte a la meua dona: “D’on han tret aquesta estampeta?”
Quan es gira, veig que porta una samarreta amb el dibuix de mi. “Ens l’han regalada amb la samarreta,” em diu.
“I d’on has tret la samarreta!?” li pregunte, cridant.
Atret pels crits, el meu fill entra a la cuina. Porta una gorra amb el dibuix de mi. “Què passa?” pregunta.
El meu cor està a punt d’explotar. La meua dona em posa una mà a l’espatlla i em pregunta: “Estàs bé, carinyo?”
“Que si estic bé!?” responc. “No vegeu que el del dibuix SOC JO!?”
Tots —la meua dona, el meu fill i les meues dues filles— riuen molt fort.
“Com vas a ser tu?” diu la meua dona, eixugant-se les llàgrimes.
Necessite prendre l’aire. Al carrer, m’adone d’una cosa que no havia notat abans: tota Florència està plena de paradetes ambulants on venen tasses, clauers, coixins i tot tipus d’objectes amb el dibuix de mi.
M’aprope a una de les paradetes i li pregunte al venedor: “Què és aquest dibuix?”
“És l’Home de Vitruvi,” em respon. “Un dibuix del prestigiós pintor Leonardo da Vinci basat en un antic tractat d’arquitectura de Marc Vitruvi Pol·lió. Uneix art, ciència i matemàtica a través d’un cos humà de proporcions perfectes i simbolitza la idea que els éssers humans som la mesura de totes les coses,” afegeix.
“I no creu que s’assembla a mi?” li pregunte.
“I tant!” em respon. “S’assembla a tots i cadascun de nosaltres. És una representació del propi concepte de la Humanitat!”
Li pregunte a tothom, però ningú sembla veure que soc jo. M’agafen per boig. Per tal de despertar del malson, me’n vaig a la Taverna de Giacomo.
Hi ha molta més gent que de costum. Després de fer molta cua, li demane a Giacomo lo de sempre i li pregunte: “Com és que hi ha tanta gent?”
“Venen a veure el pòster,” em respon, assenyalant un pòster del dibuix de mi a tamany real. Els clients es posen al costat del pòster i n’imiten la postura, obrint els braços i les cames. S’ho passen molt bé.
“Tu tampoc veus que soc jo?” li pregunte a Giacomo.
“Sí… Ja t’agradaria,” em respon.
M’emborratxe fins a quedar inconscient. L’endemà només recorde acabar despullat al costat del pòster, obrint els braços i les cames i increpant als clients.
Amb el temps, el dibuix acaba passant de moda, com tot, però jo m’obsessione amb la idea que Leonardo da Vinci es va aprofitar de mi. Em va pagar un florí d’or i ell, segurament, en va guanyar centenars, potser milers.
Per culpa d’aquest pensament, soc incapaç de treballar la terra com abans. A poc a poc, els meus músculs desapareixen i els meus ingressos també. Les meues filles moren d’escorbut i el meu fill de tuberculosi. La meua dona m’abandona i acabe vivint al carrer.
Un dia vaig representar el propi concepte de la Humanitat. Supose que ara represente la seua decadència.
