—Digui?
Contestar el telèfon al lavabo, Sònia… com t’has de veure.
—Ah, hòstia! Hola! No havia reconegut el número. Deu ser el del despatx nou, oi?
“Ui, sí, que ara soc important.”
—Sí, sí. Puc. Digues.
No entenc com ha pogut guanyar. Jo no l’hauria votat ni boja.
—Com?
Si home.
—Consellera?!
Deu ser una broma.
—Consellera de què?
Què es fa en aquests casos? No es pot dir que no, oi?
—Com que d’Educació? Que jo no en tinc ni idea d’escoles i aquestes coses.
Hòstia, és que si m’ho hagués dit fa uns anys… però ara…
—No sé Paquito, no ho havia pensat. Perdó, Francesc. O president. Com t’he de dir ara?
El Paquito manant, ja té collons. Fins i tot la meva mare ho faria millor, i no està massa fina. Bé, va ser delegat quan teníem catorze anys, però perquè era el popular. Si feia concursos de veure qui pixava més lluny amb el Carlos, i d’això no en fa tants anys.
—Doncs de Cultura, o aquesta nova d’Igualtat i Feminismes. No ho sé, alguna cosa així maca. Mentre no sigui d’Interior o Educació. O Justícia, Economia… Cultura o Igualtat i ja està, Francesc.
Ha! Jo, consellera d’Interior. T’imagines?
—Com? El Toni a Igualtat i Feminismes? No sé si… no seria millor algú que… bé, algú que no fos un home?
Un masclista de merda és el Toni.
—Feminista? El Toni? Mira que crec que… bé, fes el que vulguis. Llavors Cultura?
Gestionar subvencions al cinema i tal. I els festivals de música. No està malament.
—I…
Merda, el teatre.
—No, res, res. Estava pensant.
Uf, que no, que no, que són molt pesats els del teatre.
—Però escolta, segur que no tens algú altre per fer-ho?
No paren de queixar-se que la gent no hi va i tot és culpa de la consellera i no dels guions de merda que fan.
—D’acord, d’acord. Doncs res. Fem-ho.
On m’estic fotent? Però bé, i…
—Escolta, i quant cobra una consellera?
Es pot fer aquesta pregunta? Potser ni ho sap.
—Ja sé que és un honor i bla, bla, però quant? Que jo ja tinc feina, m’entens?
Amb l’honor no em pago els cigarrets.
—No t’importa quant cobro ara, escolta. Quanta pasta?
Oh! Amb això podré passar de Malboro a Winfield!
—Hòstia, molt bé, no? I despatx? On és?
Merda, crec que és a la Rambla.
—I no es pot canviar, oi? No, és clar que no. I teletreball?
Fer de consellera en pilotes!
—No, no, un xofer està bé.
Bé, ja he acabat.
—Ah, no, no és res. He estirat la cadena i ha fet soroll.
Ja feia pudor.
—Ja sé que ets el president, però ens coneixem de fa molts anys i m’has trucat mentre era al lavabo.
A veure si les conselleres no poden anar al lavabo ara.
—I què vols que fes? Que no estirés la cadena? Començava a fer pudor.
També em podria haver esperat, però.
—Escolta, que jo t’he vist la tita, m’entens? Deixa ja el tema, Paquito, hòstia.
No em puc treure la imatge del cap. La tenia força torta.
—D’acord. Escriu-me un mail amb més detalls i quedem un dia.
Ai, avui és 21, oi? Queda poc per l’estrena. Potser podria…
—Escolta.
Ja que hi som…
—No, que si creus que puc demanar entrades per veure l’última del James Bond. Com a consellera. És cultura, oi?
