Vaig decidir pintar-me els llavis per anar a un casament, on coincidiria amb el meu ex. A l’instant, me’n vaig penedir (de pintar-me els llavis). Tenien vida pròpia: es van fer Instagram i apuntar a Pilates mentre es liaven un cigarro. Em veia com una versió obscena de Mister Potato, em podia treure els llavis i encaixar-me’ls a l’orella. Treure’m el pintallavis va ser una mala decisió. Se’m va quedar tot corregut. Semblava que m’hagués morrejat amb Mister Potato. Em vaig plantejar anar així al casament i que el meu ex pensés: «És tan fucker que ve morrejada de casa».
Al casament, els convidats em preguntaven si havia refet la meva vida. Jo els deia que si, per sort, ja havia deixat la meva parella. Vaig anar al lavabo, per fugir de tothom. Vaig tornar-me a pintar els llavis, en un intent d’arreglar tot el vermell corregut. Aquí, ja semblava que Mister Potato havia abusat de mi. En sortir del lavabo, em vaig creuar amb el meu ex. Vam iniciar una conversa de casament, que són pitjors que les d’ascensor. Ell em mirava fixament la cara. Segurament, es preguntava si m’havia pintat els morros amb una karcher.
Només tinc un ex. Tinc un currículum sentimental escàs. Quan les meves amigues tenien nòvios a l’insti, jo era la que escoltava el romance: «Tia, m’ha dit: Guapaa, amb dues as pel Facebook». Jo, verge de nòvio, pensava: «OK», però com a bona amiga responia: «Tia, que fort! Li moles moltíssim!». Anys després, sortíem a la disco. Parèntesis: he escrit Facebook i disco, en quin moment he fet 59 anys? A la disco, la meva amiga lligava amb el guapo i jo amb l’amic simpàtic. De més jove, era menys exigent. Als 20, la meva vagina era un circ, on van entrar autèntics pallassos.
Després de conversar amb el meu ex, vaig decidir emborratxar-me per superar la incomoditat (i perquè era gratis). Gràcies als gintònics vaig poder suportar parelles que si no fossin al casament, estarien mirant la comèdia romàntica d’Antena 3 i escriurien a Instagram: domingo de peli y manta. Parèntesis: Antena 3 sumat a Facebook i disco, ja sumen 63 anys. D’altres, anirien d’excursió al Montseny amb el Kai. Kai és el nom del gos, que després posaran al seu fill. Abans de la baby shower, em convidaran al casament. En conseqüència, em tornaran a tractar com la homeless de l’amor perquè estaré soltera. Continuaré soltera perquè la meva vagina és selectiva; no com als 25 que era un museu, on van entrar autèntics quadres.
Vaig agafar un canapè per fer coixí a l’alcohol. Era una espècie de tàrtar de salmó desconstruït; com els tios que desitjo i mereixo, a diferència del meu ex. El meu ex esmorzava Cola Cao, jugava a la play i portava gorra dins de casa. El meu ex era un nen de metre vuitanta disfressat de primer dia de casal d’estiu. Era un camp de red flags. El quilòmetre zero de les red flags. L’Ametller Origen de les red flags. Tot i així, em va costar molt deixar-lo. El tio no diferenciava un carabassó d’un cogombre; però només necessitava quinze minuts i jo passava a dir-me KLEPSTÄDK perquè em deixava més ben empotrada que un armari d’Ikea.
El tartar de salmó desconstruït era complicat de menjar. Vaig agafar un tovalló i em vaig netejar la boca; en paral·lel, vaig a escampar-me el pintallavis. A aquestes alçades, el volum dels meus llavis era depredador. Si en lloc d’un casament, hagués estat a la pel·lícula la Sociedad de la Nieve, haurien mort tots. La meva boca se’ls hauria menjat. Els vius, també. En mitja hora. Abans de pujar a l’avió. Vaig tornar al lavabo, encara pensava que podia arreglar aquest desastre. Vaig obrir la porta i era allà una altra vegada. Sempre que anava al lavabo me’l creuava. Quina mandra, tornar a coincidir amb Mister Potato.
