No és tan dolent. És molt fàcil apuntar-se al carro de linxament gratuït i de la befa cruel. Repeteixo: és molt fàcil. Atacar a altri quan aquest està en estat d’indefensió i vulnerabilitat és oportunisme i, més que això primer, rastrerísme il·lustrat. Aquest últim mot me l’he inventat perquè es refereix a una cosa d’una baixesa tan clavegueresca que espanta. Sou el pitjor que Déu ha deixat córrer per la terra.
Qui no ho hagi fet mai que tiri la primera pedra. A veure, siguem seriosos… ¿Qui no ha defensat alguna vegada postulats eclesiàstics radicals amb matisos d’un cert racisme i xenofòbia, matisos, res, poca cosa, atacat a un col·lectiu pel què es posa a la boca o al final de l’esquena, recomanant teràpies pal·liatives per tapar-se el que vindria ser l’ullastre, per salut, i defensat que hi ha alguna cosa més enllà que et salvarà, per tant, mereix tota la paciència del món com per no partir-te la cara en aquest món? Va, valents, qui?
Doncs us porto tot un seguit de notes i apunts per defensar la figura d’aquest profeta en terra salvatge que finalment ha hagut de fugir esporuguit només, i remarco NOMÉS, perquè s’ha enamorat d’una dona. Que dic d’una dona: d’una senyora. L’amor perseguit, altre cop. Com a les croades.
— El Bisbe de Solsona és una persona exemplar. No ho dic jo, això defensa el dentista de la diòcesi que explica que es renta les dents tres vegades al dia. Fil dental inclòs. O és que resulta ara que valors com la perseverança i la constància ja no són valors bons? Què hem de fer ara, evitar-los? Defugir-los?
— El Bisbe de Solsona és una persona caritativa. No ho dic jo, sinó fonts properes al Comitè Unit d’Escolans de Solsona, afirmen que mai, mai, mai, va posar la mà dins el raspall. Ni per curiositat. Mai. Ni allò per nota el tacte de… Mai! És a dir, directament no va donar mai caritat, però indirectament la va donar tota. Qui digui que això és una lògica enganyosa és un mal cristià i, sobretot, un… Bé, en plena defensa no puc emprar aquests vocables.
— El Bisbe de Solsona és una persona brillant. Tampoc ho dic jo. Han sigut els frares de l’Abadia de Sant Tomàs del Sac, que han jurat i perjurat que això era així; el bisbe de Solsona és una persona brillant caçant papallones. En confiança m’ha explicat que mai ha volgut fardar d’aquesta habilitat per no impressionar més a les dones del seu voltant, o com en diu ell, «les angeletes de la guarda» o «el cos de Crist». Tot seguit, dos frares s’han desmaiat. Un deia que era resultat d’una ingesta massa abusiva d’alcohol i l’altra deia que «psdkffio».
— El Bisbe de Solsona és una reencarnació de Jesús. Això és veritat i tampoc ho dic jo. M’ho ha dit la seva mare. I una mare no menteix. MAI! Una mare com a molt exagera, però mai menteix. Segons ella, el seu fill és com Jesús perquè cap dels dos és negre. Quan li he preguntat per aquest tema amb més profunditat, ha restat en silenci, mirant una paret blanca. Només he sentit que deia entre dents: «Va humitat, surt d’una vegada. T’espero, bonica».
— I per últim: el Bisbe de Solsona és una persona que no es fa pipí a sobre dels infants. I això sí que ho dic jo. Ni els més crítics amb la seva gestió poden dir semblant calúmnia sobre l’enviat de l’enviat de l’enviat de Déu a la Terra. Ningú l’ha vist mai fent-ho, per tant, mai ho ha fet. Amb el munt de cops que els hi ha fet petons… Com vols que després s’hi pix… És impossible. Seria molt poc coherent.
Sols m’agradaria a punt, com a clau de volta i reflexió llançada al vent, que a vegades s’ha de mirar més enllà del rumor i el soroll, que quan el tonto mira el cel, el savi mira el tonto. Una mica més de perspectiva i esperit crític, si us plau.
I que consti que tot això no ho dic perquè visqui en una casa del Bisbat. No! Això és el que penso jo!
