Hola… no sé com començar això. Suposo que amb un perdó. Sé que fa molt de temps que no parlem, vull dir, que ens escrivim. És cert, sí, t’he abandonat per algú més jove i més prim. Però això no vol dir que no t’enyori. La nostra relació va començar després de molts errors amb altres llibretes: massa pes, gramatge feble o portades toves. Però el dia menys esperat et vaig trobar: la meva llibreta de notes d’un euro. Encara recordo com lluïen la teva goma per estrenar i les teves blanques fulles al sol. Et tractava amb molt de compte, tant, que et vaig deixar de banda. Per a tu tenia les meves millors idees d’acudits, no em permetia gargotejar-te. Només escrivia amb bolígrafs d’alta qualitat. Res de tinta blava ni de bolis de propaganda. Però no sé què va passar entre nosaltres, si la rutina d’asseure’m a escriure a la taula del menjador va començar a cansar-me i vaig començar a explorar altres tipus de relació. Com anar-me’n a cadenes de cafeteries amb preus clarament abusius i escriure amb els meus dispositius tecnològics. Aquí vaig començar a perdre’t. I això ho va trencar tot.
De cop i volta em vaig veure seduïda per una app de notes en línia. Ho sé, no ho havia de fer, però podia escriure en qualsevol moment que tingués el mòbil a mà i a sobre ho tenia al núvol. El núvol! A més, podia incloure notes de veu per quan se m’acudien idees borratxa. Ja, ja sé què em diràs, que “aquells moments estaven reservats per a nosaltres i una copa de vi”, però és que ara no em cal agafar un bolígraf per anotar tot el que em passa pel cap èbria.
I és que encara em poso a plorar quan veig un jove escriptor al metro amb la seva llibreta, apuntant el millor acudit que se li ocorrerà mai. Il·lús.
No sé què dic, perdó per tot això, potser no t’havia d’escriure. O sí. Podries dir-me si la rematada de l’acudit del gos i els avions acabava el segon o el tercer bloc del monòleg?
Perdó, perdó, ho sento, mai t’hauria d’haver escrit.
T’enyora,
Àngela
