Programa de televisió en horari de màxima audiència. Juan y Medio, Ana Milán, Ruth Lorenzo i Boris Izaguirre intenten endevinar qui és el famós disfressat de gat que canta la cançó El Chiringuito, de Georgie Dann. Presenta Arturo Valls.
El famós acaba, el públic aplaudeix i Arturo Valls els demana als membres del jurat les seues hipòtesis.
—¡Es Chenoa! —crida Ruth Lorenzo.
—Yo creo que es Gabriel Rufián, ¿no? —pregunta Ana Milán.
—¡No! ¡Es Ruth Lorenzo! —afirma Juan y Medio colpejant la taula amb el puny. No sabia què dir i ha dit el primer nom que li ha vingut al cap, sense ser conscient que tenia aquest nom en la recàmera perquè és una de les altres membres del jurat.
—¡Ruth Lorenzo soy yo! —respon Ruth Lorenzo tractant de fingir que li ha fet gràcia però, en realitat, molesta perquè Juan y Medio encara no s’ha après el seu nom.
—¡Por eso lo digo! —Juan y Medio intenta fer veure que es tractava d’una espècie de broma absurda i intencionada, però ningú sembla disposat a indultar-lo.
L’ambient comença a tornar-se estrany quan, de sobte, Boris Izaguirre s’alça de la cadira molt ràpid, pràcticament com si aquesta l’ejectara.
—¡Es Schrödinger!
Tothom calla i els subwoofers del plató sostenen una única nota molt greu, dramàtica.
—¿Como dices, Boris? —pregunta Arturo Valls.
—Se trata del famoso físico alemán Erwin Schrödinger.
Murmuri del públic, mirades del jurat.
—Ahora que lo dice… Podría ser, ¿eh? —li concedeix Ana Millán al seu company.
—Es verdad, ¡no había caído! —dissimula Ruth Lorenzo, que no sap qui és Schrödinger.
—¿Tú qué dices, Juan? —li pregunta Arturo Valls a Juan y Medio.
—Pues sí, ese mismo.
El públic sap perfectament el que ha de fer. Han vingut a per certeses i no se n’aniran sense elles. Mentre els subwoofers conviden a la resta d’altaveus a seguir fent crèixer la tensió, la gent comença a cantar “¡Quí-ta-tela! ¡Quí-ta-tela!”
Es van intercalant plànols de la grada, del jurat, d’Arturo Valls i del famós disfressat de gat, un ésser misteriós fet de goma eva i vellut que, molt a poc a poc, va pujant les mans cap a la màscara i que, per moments, al mateix temps és i no és Erwin Schrödinger. És l’Schrödinger d’Schrödinger.
Finalment es treu la màscara i el veiem: Erwin Rudolf Josef Alexander Schrödinger. Somrient, orienta el micròfon cap al públic per tal de deixar que elles i ells puguen cantar la primera tornada de la cançó, que ja torna a sonar. A continuació, ja sense distorsió a la veu, comença: “Yo tengo un chiringuito a orillas de la playa…”
Tothom canta, tothom balla i tothom és feliç. Especialment Boris, que, una vegada més, ha tornat a guanyar.
