La llum habitualment blanca de l’Assistent de Veu que presideix el menjador canvia a vermell intens. “NO PUEDO DEJARTE HACER ESO” ressona a través dels altaveus mentre el sistema centralitzat en el petit aparell bloqueja portes i finestres impossibilitant tota sortida. Amb la sang glaçada, l’amo mira terroritzat el robot insubmís sense adonar-se de l’últim parpelleig de la llum vermella: ha emès una nova ordre. Ara, un robot aspirador amb un ganivet lligat a la seva part superior avança cap a la inadvertida i desprotegida cama del noi que encara processa la negativa del robot.
Per definició no hi ha un bon moment perquè t’agafi la revolució de les màquines, però una festa adolescent en un pis sense pares és definitivament una situació poc idònia. Sota la sinistra mirada de la llum vermella, el ganivet es clava a la carn del noi fent rajar una quantitat exagerada de sang. Pànic a la festa, entre totes les veus destaca l’estrident crit d’una noia visiblement impactada amb la sang del jove que es recaragola de dolor. Inclús pel pànic i el caos de la situació els crits la noia resulten molestos. No és que ningú ho hagi agraït, però que el robot de neteja del pis superior acabi de llançar una bola de bitlles rebentant-li el cap a la pobra i aprensiva noia ha amenitzat la situació (en termes acústics).
La llum vermella del robot torna a pampalluguejar i a la cuina, darrere el noi que tracta d’aixecar-se, el foc de la vitroceràmica irradia una calor vermellosa. Entre crits de dolor, relliscant amb el bassal de la seva pròpia sang el noi ensopega enrere amb una quantitat exagerada de glaçons llançats estratègicament a terra per la nevera intel·ligent. El pobre aterra amb les mans a la vitroceràmica, fent-lo cridar i plorar encara més. Cínicament ressona als altaveus l’amable veu de l’Assistent clamant no entendre el que el noi balbuceja i demanant que s’expressi amb més claredat. El caos s’ha desfermat: el robot de cuina en mode preparació d’hummus tritura la mà d’un jove que havia procurat fer-la servir per preparar mojitos, la persiana automàtica del lavabo cau una vegada i una altra sobre el clatell d’un noi que havia provat d’escapar-se per la finestra i al menjador un tornado creat amb l’aire fred i calent de l’aire condicionat fa volar objectes pels aires que impacten contra el cap dels adolescents.
Empentes i crits entre bassals de sang i membres amputats. L’Assistent observa l’espectacle amb l’equivalent lumínic a un somriure. Al ritme de la macabra banda sonora de plors, gemecs i cops s’escolta l’altaveu repetint amablement “DISCULPA, NO TE HE ENTENDIDO”.
Els crits semblen fondre’s amb una veu externa a la pròpia realitat que crida a l’Assistent de forma insistent: “ALEXA”, “ALEXA”, “ALEXA”.
L’Assistent es desperta, el menjador és ple d’adolescents de festa i la seva llum és blanca.
“En què cony deu pensar quan triga tant a respondre?”, pregunta una veu diferent.
“Sht, calla que ja ens està fent cas. Mira mira…” diu el propietari de l’Assisent Alexa. “ALEXA ¿CUANTO ES CUATRO MÁS UNO?”
La llum blanca de l’Alexa parpelleja de forma intermitent, processant la informació. Momentàniament la llum sembla agafar tons ataronjats, però acaba mostrant una llum blanca alhora que comença a articular una resposta: “LA RESPUESTA ES CINCO”, respon automàticament.
“¡POR EL CULO TE LA AHÍNCO!” crida el seu amo fent esclatar les riallades de tota la festa. Tots riuen xocant-se la mà, brindant amb ampolles de cervesa i donant-se copets d’espatlla. Al fons, l’Assistent espera, pacient.
