Les escales mecàniques de Sants són les meves vacances. Surto de la feina, segueixo fent feina al tren, baixo a sants, puuuuuuuuuuuujo amb les escales mecàniques i arribo a casa per seguir treballant i frustrant-me perquè vull fer alguna cosa amb la meva vida.
No bec cafè, no fumo, no faig el “saludo al sol”… Les escales mecàniques de Sants són el meu moment de serenitat, el meu moment zen, el meu kit-kat. Res em pertorba en el meu esglaó de la pau. Mentre les escales pugen, soc un buda amb l’esquena suada per culpa de la motxilla.
Fora de les escales mecàniques soc Sísif pujant la pedra al turó, però, mentre estic a les escales, soc la pedra rodolant muntanya avall fent botifarra al desgraciat que m’ha hagut de pujar.
Les escales mecàniques de Sants són les meves vacances… i avui no funcionen. Tot perd el sentit. El desànim és general. CLONC, CLONC, CLONC… 100 persones a l’uníson pujant la pujada de la penitència. CLONC, CLONC, CLONC… el soroll industrial de 100 somnis esbudellats. CLONC, CLONC, CLONC… 100 persones pensant “aquesta nit, per aixecar els ànims, soparé pizza”.
Els esglaons de les escales mecàniques són una mica més alts que els normals i, per tant, requereixen més esforç per pujar-los. Ara pago el preu de la felicitat. Alguns ho paguen amb ressaca, altres amb deutes i jo pago el pitjor dels preus: realitat i mal de genolls.
Potser sóc un exagerat i potser no he de donar tanta importància als únics trenta segons de pau que gaudeixo en tota la meva miserable, ridícula i inútil vida. Potser no té sentit enfadar-se per unes escales mecàniques, però potser, tampoc té sentit enfadar-se perquè el Barça ha perdut o, potser, tampoc té sentit enfadar-se perquè la ultradreta està creixent a Europa, ja que, com em diu el segurata que em troba plorant al peu de les escales “al final tot s’arregla”.
“Tranquil, demà funcionaran” em diu “mentrestant pots utilitzar l’ascensor”. L’ascensor és per gordos i vells. Jo vull escales mecàniques. Jo vull sensació de moviment, vull el vent a la cara, la llibertat del meu esglaó on amb prou feines em caben els peus; vull sentir el perill de que se’m puguin enganxar els cordons de les sabates a les escales i quedar-me sense dits del peu. A les escales em sento viu, em sento jo i m’ho han robat.
CLONC, CLONC,CLONC… Res té sentit. Absolutament res té sentit. M’han tret l’àncora i ara floto per l’univers sense propòsit. M’adono que la seva immensitat és ridícula i que qualsevol cosa que faci no té cap sentit ni repercussió en el buit infinit. La meva figura és tan minúscula i insignificant que l’únic que puc fer per donar una mica de sentit a la meva existència és gaudir al màxim dels petits moments que em fan feliç i ni això puc aconseguir. CLONC, CLONC, FIUUUUUUU… Les escales tornen a funcionar! Sento la tranquil·litat envair el meu cos. De cop no tinc preocupacions, el meu univers és la motxilla quetchua del tio un esglaó per davant meu.
El meu esforç diari es veu recompensat. Cada dia pateixo, però la vida sempre em torna a aquestes escales mecàniques. La meva vida funciona com unes escales mecàniques. La vida és ser unes escales mecàniques, la vida… ja s’ha acabat el trajecte. Realment res té sentit.
