Diari personal de Jesús de Natzaret un mes després de la resurrecció

Dos de maig de l’any 33 d.M. (després de mi)

Estimat diari, 

Avui m’he llevat a les set per anar a treballar a la fusteria del meu padrastre. El bon home va acceptar readmetre’m a la feina després del tema de la creu, la resurrecció, i tota la pesca. Encara sort. La relació amb la mama no és gaire bona des que, segons ella, la vaig fer quedar com una bleda davant de tot Judea —Em podries haver dit que no pensaves morir-te de veritat! —i m’estimo més no estar a casa. Ser el messies és difícil, però viure amb els pares als trenta-tres anys encara ho és més. 

Ha sigut un desastre absolut. No recordava ni com es fa servir un xerrac. Encara tinc obertes les ferides de les mans i el ribot em patinava tota l’estona. Un client ha vingut a buscar la taula per al menjador que ens va encarregar al febrer i no estava feta. He provat d’explicar-li que han sigut uns mesos molt complicats, que he estat detingut pels romans i que, de fet, em van arribar a matar —sent jo innocent! No m’ha volgut escoltar. Si fos per mi, et crucificarien una altra vegada! m’ha cridat. Treballar de cara al públic és esgotador. 

Sincerament, a hores d’ara esperava que el meu pare m’hagués col·locat en alguna banda. Com a tercer arcàngel, director del cel dels gossos o alguna cosa així. No li hauria de ser fàcil, essent omnipotent? No veu que les estic passant putes, essent omnipresent? Pregunto. Amb aquesta història de ser un però tres alhora —com els detergents per a la rentadora —, no sé mai si està ordenant un sacrifici, apareixent-se a alguna adolescent espantadissa o picant escaiola a Plaça Catalunya. 

A la tarda, he anat a veure a la Magda i li he portat flors. Me les ha llençat a la cara. Encara està enfadada amb mi pel que ella qualifica de numeret de persona immadura que té por al compromís. Creu que era tot un estratagema per a deixar-la plantada. Li he intentat explicar que els designis del senyor (l’impresentable del meu pare) són inescrutables i que només vaig estar fora tres dies. Com un cap de setmana llarg, al cap i a la fi. M’ha dit que no em vol tornar a veure. Corre el rumor que s’està veient amb el cabró d’en Judes, que li ha comprat una túnica nova amb les trenta monedes de plata. Tant de bo se li podreixi el fetge, al molt desgraciat. 

Aquest vespre, els de la colla ha organitzat un sopar per a celebrar que he tornat. Aquest cop no diguis que és l’últim, que ens coneixem! ha dit el gracioset d’en Lluc. De vegades no els suporto. Penso portar sis àmfores d’aigua, transformar-les en vi i beure-me-les senceres, a veure si aquest cop la palmo de veritat. 

Jesús de Natzaret