Després de conduir per una carretera estreta i plena de corbes tancades com flors a la tardor, vaig aparcar i vaig encendre una cigarreta. Ja posats, me la vaig fumar. El bourbon, a punt d’alçar el bull dins la petaca, semblava un granissat comparat amb la calor que feia, que em recordava a la meua vint-i-cinquena exmuller: era insuportable però em feia derretir-me.
Amb el para-sol en una mà, la cadira plegable en l’altra i la nevereta en l’altra, vaig començar a descendre per una senda pedregosa. En arribar baix vaig descobrir que, com jo, molta més gent havia decidit escapar del ritme viciós i corrupte de la maleïda ciutat anant a banyar-se a la Poza de los Chorricos, terme municipal de Villapuebla de la Virgen, província de Teruel.
No podia ser casualitat que desenes de persones hagueren triat el mateix lloc que jo per anar a passar el primer dissabte de juliol. Havia d’haver-hi un motiu, algú l’havia d’esbrinar i jo era l’únic banyista amb gavardina, barret i un vell amic del calibre .44 enfundat baix l’aixella.
Potser la meua setanta-sisena exmuller tenia raó quan, abans de marxar de casa per nou-cents noranta-novena vegada, em va dir: “Harry, no seràs feliç fins que no sigues capaç d’agafar unes vacances. Unes vacances de tu mateix.” ¿Com podia jo escapar de mi mateix si cada cosa que jo feia, deia o pensava acabava relacionant-se amb mi d’una o altra manera?
Sense dubte, respondre una pregunta com aquella suposaria resoldre el cas més important de la meua carrera. De moment, però, m’havia d’ocupar de la sobtada massificació de la Poza de los Chorricos i de trobar un lloc on plantar el para-sol.
